QUALITAT DE VIDA QUALITAT DE MORT
Sembla que aquella espècie de temença a parlar de la mort, -tant sols mencionar-la,- va desapareixent de les nostres mentalitats i el que de debò temem es el dolor, els patiments, els sofriments a que els dolors ens tenen immersos. Es molt el que la Ciència, amb les seves pastilletes i més coses, han avançat. Cal tenir també en compta els serveis de Cuidados Pal·liatius i veure que entre tot junt s’ha assolit fer més suportables aquest dolors, almenys en una molt bona part de les vegades…la majoria. Mes ja ens treu el nas algun de la minoria i ens diu mig rient i plorant: I jo què?
M’agradaria més començar l’escrit per l’altre entrada, parlant de la vida , de la felicitat, de l’amor a la vida. Tothom. Pràcticament tothom, podríem explicitar la nostra vida en una part feliç, tal vegada partida a trossets, però que tots ajuntadets ens han donat moltes hores de felicitat, que per a res del mon hem d’oblidar ni per un moment. Recordar la nostra infància: els jocs, l’alegria. La nostre joventut: Els primers galanteigs, el primer petó, el primer amor….els primers passos per la vida i si hem sabut aprendre, que la felicitat es saber viure i això vivint s’aprèn, per poc que ens i esforcem i procurar sempre mirar endavant sense temor, sense por al que ens pot venir, al que ens espera, més si son coses previsibles a la vegada que inevitables. Trobem persones,- cada vegada menys, – que els fa un no sé què?, parlar de la mort. Quant es un tema que desde que tenim més o menys sentit de la vida sabem que un dia arriba la mort, com la cosa més natural del mon. Molt s’ha assolit en demorar-la i, sens dubte més es demorarà. Però alerta, ja avui dia en bastants cassos aquesta demora significa un buit de mort i de vida, que èticament resulta molt més deplorable que si es donés el procés per acabat. Ja son molts els cassos en que no s’allarga la vida. S’allarga la mort. Algú ha dit: no tinc por a la mort. Tinc por a quedar viu però mort. No es enfrontar l’eutanàsia a la vida, sinó al dolor, als sofriments. Eutanàsia no es escollir entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir: amb dolors o sense. Acabar amb els dolors del pacient però també amb els de la família i entorn No es pot acabar una vida digna sinó es amb una mort digna. Es desesperant veure tombada en un llit, o ajaguda en un silló, a una persona que no sap qui es, no sap on es. No sap d’on ve, ni sap on va o si va a algun lloc. I aquesta situació pot durar anys, més avui, amb l’ajuda de les pastilletes i com a cosa irreversible. I pensar que fa poc era un ser magnífic i clarivident. Es precisament quant s’està en plena clarividència que cal prendre les decisions per tal d’evitar arribar al final desemparat davant de situacions desagradables. I això es pot assolir fent el Testament Vital o Voluntats Anticipades on plasmar el final que es desitja. Des de fa un temps surten en els diaris, a diari, l’anunci de nous tanatoris, amb unes curioses icones i possibles incineracions . Amb visites guiades a cementiris. En fi. Com si es volgués familiaritzar-nos amb el darrer pas, que tots sabem com inevitable. Per tant, si es inevitable, fem-lo fàcil. No dolorós i el menys traumàtic possible. Si hem procurat una vida amb dignitat, que el final no desmereixi. Una vida digna, amb una mort digna. Així deu ser.
Mataró, 5 d’agost 2009
Deixa un comentari