…..que calli tothom. Tots de genolls. Tothom de morros a terra. Tots els ulls a plorar com a veritables cataractes.

Ull viu els reivindicadors de millores per a les ciutats sostenibles, .. per a les millores en les estructures de les institucions culturals, des de les escoles bressol, fins als edificis de les Universitats.

Per les millores en les estructures de les institucions sanitàries, on millorar la qualitat de vida de la Salut, -amb majúscula – des de la primera fase, hospitals, diferents i variats Centres, fins a la fase darrera,  Residències amb tota la gama i variants assistencials, per tal d’assolir una vida digne fins arribar a una mort digne, en un Planeta, – la nostre Terra -, també digne.

Tothom qui hagi reivindicat, pel conducte que hagi sigut, ha trobat la mateixa resposta, que de tant repetida gairebé ens semblava acceptable: no hi ha diners.  AH!… Però resulta que si que n’hi ha. Amigues i amics. Resulta que hi ha…—ho escriure amb lletres, potser ho entendrem més fàcilment…—Hi han prop de DOS CENTS BILIONS DE LES ANTIGUES PESSETES. O amb dòlars prop d’un BILIO DOSCENTS MIL…per aquest any…

Tot això per guerres i per màquines de matar i de destruir la vida al nostre Planeta i bona part de les nostres pròpies vides.

L’ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN LA GATASSA ja hem organitzat protestes i més en farem. S’ha de mobilitzar més gent més veus de denuncia d’aquest escarni. No parem!!

Mataró, 17 d’agost 2009

Sembla que aquella espècie de temença a parlar de la mort, -tant sols mencionar-la,- va desapareixent de les nostres mentalitats i el que de debò temem es el dolor, els patiments, els sofriments a que els dolors ens tenen immersos. Es molt el que la Ciència, amb les seves pastilletes i més coses, han avançat. Cal tenir també en compta els serveis de Cuidados Pal·liatius i veure que entre tot junt s’ha assolit fer més suportables aquest dolors, almenys en una molt bona part de les vegades…la majoria. Mes ja ens treu el nas algun de la minoria i ens diu mig rient i plorant: I jo què?

M’agradaria més  començar l’escrit per l’altre entrada, parlant de la vida , de la felicitat, de l’amor a la vida. Tothom. Pràcticament tothom, podríem explicitar la nostra vida en una part feliç, tal vegada partida a trossets, però que tots ajuntadets ens han donat moltes hores de felicitat, que per a res del mon hem d’oblidar ni per un moment. Recordar la nostra infància: els jocs, l’alegria. La nostre joventut: Els primers galanteigs, el primer petó, el primer amor….els primers passos per la vida i si hem sabut aprendre, que la felicitat es saber viure i això vivint s’aprèn, per poc que ens i esforcem i procurar sempre mirar endavant sense temor, sense por al que ens pot venir, al que ens espera, més si son coses previsibles a la vegada que inevitables. Trobem persones,- cada vegada menys, – que els fa un no sé què?, parlar de la mort. Quant es un tema que desde que tenim més o menys sentit de la vida sabem que un dia arriba la mort, com la cosa més natural del mon. Molt s’ha assolit en demorar-la i, sens dubte més es demorarà. Però alerta, ja avui dia en bastants cassos aquesta demora significa un buit de mort i de vida, que èticament resulta molt més deplorable que si es donés el procés per acabat. Ja son molts els cassos en que no s’allarga la vida. S’allarga la mort. Algú ha dit: no tinc por a la mort. Tinc por a quedar viu però mort. No es enfrontar l’eutanàsia a la vida, sinó al dolor, als sofriments. Eutanàsia no es escollir entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir: amb dolors o sense. Acabar amb els dolors del pacient però també amb els de la família i entorn No es pot acabar una vida digna sinó es amb una mort digna. Es desesperant veure tombada en un llit, o ajaguda en un silló, a una persona que no sap qui es, no sap on es. No sap d’on ve, ni sap on va o si va a algun lloc. I aquesta situació pot durar anys, més avui, amb l’ajuda de les pastilletes i com a cosa irreversible. I pensar que fa poc era un ser magnífic i clarivident. Es precisament quant s’està en plena clarividència que cal prendre les decisions per tal d’evitar arribar al final desemparat davant de situacions desagradables. I això es pot assolir fent el Testament Vital o Voluntats Anticipades on plasmar el final que es desitja. Des de fa un temps surten en els diaris, a diari, l’anunci de nous tanatoris, amb unes curioses icones i possibles incineracions . Amb visites guiades a cementiris.  En fi. Com si es volgués familiaritzar-nos amb el darrer pas, que tots sabem com inevitable. Per tant, si es inevitable, fem-lo fàcil. No dolorós i el menys traumàtic possible. Si hem procurat una vida amb dignitat, que el final no desmereixi. Una vida digna, amb una mort digna. Així deu ser.

Mataró, 5 d’agost 2009

Ens circumscriurem, que ja pot ser interessant,en la darrera part de la nostra historia. Podem empalmar amb aquelles frases tant altisonants de que darrera de cada gran home hi ha una gran dona. Mes com en aquest treball no pretenem retratar els grans homes que es significaren en la nostra lluita, sinó més be a la gran massa de soldats i com a màxim de la gran quantitat de –diguem- ne  sots-oficials que sembla carregaren amb la part més feixuga i amb el resultat negatiu que ho rematà. De tots ells, els que per mèrits propis s’haurien destacat, autoconvertint-se en els dits caps de brot, que tant d’interès tingué en eliminar la força repressora, mostrant certa nihilista visió de futur i en que no fou prou fi,  doncs sembla que n’ hem quedat més dels que volien, però molts menys dels que necessitaríem.

Tal vegada ens veiem obligats a enfocar la cosa desde la doble vesant de la dona lluitadora per se,  jugant el seu propi rol  com a dona, com a ser humà, però no oblidant l’altre faceta de com a companya de lluitadors que sens dubte en alguns moments a adquirit una importància superior a la del propi treball. Ja entrem en la qüestió de matisos i ens posaríem en una tasca que ens superaria i no es el nostre objectiu i temps i a més a més ja hi ha escrits, bons treballs, tant de la Tomasa Cuevas, com de les dones del 36 i molts d’altres, amb que tots ens em meravellat amb la seva lectura i coneixement de vivències.

Passant a la vesant de la dona com a col·laboradora, com a suport del home lluitador, que en general ja hi comte  amb aquest suport i col·laboració i on potser convindria entrar-hi amb més detall i aprofundiment per augmentar l’autoestima de la dona que n’és ben mereixedora i sempre sembla que la deixem un  xic menystinguda i res més equivocat.

De immediat ens trobem amb la Teresa que ja dona ajuda en la trajectòria activista de l’Eduard, apoiant-lo fins el darrer moment, com ja ho hem vist en el periode de pres per la seva activitat guerrillera, commutat de pena de mort i comdemnat a 30 anys i que contribuí enel contacte del Partit amb la Model durant prop de dos anys amb la cèlebre senalla, dos cops per setmana, amb tot el que representa de nervis, de responsabilitat, conscient del que si juga en cada possible error, en un ambient de terror, de penes de mort, que si nou es quedenden en quatre i que després del febrer del 49 que afusellen els quatre del grup dels 80 al poc temps fan el Consell de Guerra de l’Eduard Segria, pels fets de guerra, fets del juliol del 36 a Ulldecona i estava fent la mili a Mallorca, tot i així li posen pena de mort i l’afusellen el 7 de juliol del 51. I la Teresa està aquí fins al darrer dia, deixant-lo enterrat a Monjuich.

L’Angelita, aragonesos vivint a Barcelona amb la seva tia Felipa, portera d’una casa al carrer Casp, recta “donde las hubiera”, amb un fill exiliat a Marsella i el petit, oficinista en un magatzem de polleria d’un veí de l’escala que vivien junts els tios i els nebots i amb allò que el roce fa el amor, eren de buen ver i s’enamoraren i tot anava normal fins que es descobrí que ell conspirava,- no cal dir que tots, en especial els joves, eren antifranquistes,- i un bon dia el detenen i desprès l’ingressen a la Model. Totseguit es posa en marxa el possible mecanisme de connectar el Partit de dins la presó amb la Direcció del carrer i entre els peons amb disponibilitat i bastant idonis tenen L’ Angelita, en Grané i l’amic Anoro, per la seva proximitat a la direcció del Partit. Mes com que parlem de les dones hem de magnificar els mèrits de l’Angelita que durant, gairebé dos anys mantingué amb una puntualitat immillorable i amb un grau d’interès difícilment superable, alguns centenars de cites, tal vegada algunes més que la tia Felipa hauria entés o li hauria agradat, però que feren possible reeixir a la perfecció en una tasca que no era gents fàcil.

Ha sorgit quasi per casualitat l’Anoro i per tant La Rosa, la seva dona, gran persona com qui més i que els que hem tractat a l’Enric, com es diu: a l’intimitat, sabem que el gran lluitador que fou tant sols era possible tenint una Rosa, amb el seu seny i tarannà al seu costat. Una cosa que m’agradaria tractar més endavant es la diferència que hi havia en creences i opinions sobre religió entre moltes parelles de militants a casa nostra. Tema que l’ampliarem a d’altres amics i amigues més endavant, d’aquest escrit.

Potser ens perdríem si volem personalitzar, doncs podria resultar inacabable i per força ens deixaríem a més d’una.

Si d’entrada procurem generalitzar, per valorar l’aportació

femenina d’ajut a la lluita podem intentar de la manera menys                         ética, menys maca, menys agradable però de veritat més real. Dels      companys i companyes dels grups que anàrem caient, forçosament els hem d’atribuir mare, alguna germana, companya o esposa, filles, nebodes, cosines, amigues, etc. etc. D’entrada pot semblar el joc de l’absurd. I si be es veritat que potser no trobaríem ningú amb tanta recua, doncs potser tampoc ningu amb cap relació, desprès tindríem quin es el grau de relació de cada component de grup. El que si sembla que queda clar es el gran nombre de persones que es mobilitzen, més o menys però en especial dones. Cada pres te una mare, i també te un pare, però el percentatge de dedicació es abismalment diferent a favor de les mares. Si ja hi juga la qüestió d’edat, aleshores la torxa passa a les filles, fins i tot a les filles polítiques Tal vegada trobaríem qui fos capaç de divagar i fer quelcom interessant amb les frases:

MARE DE PRES

ESPOSA DE PRES

FILLA DE PRES

AMIGA DE PRES

NETA  DE PRES

NEBODA DE PRES

GERMANA DE PRES

En fi tota una estirp que, en èpoques de repressió sembla més eufòrica. Millor veure-la apagada i poder jugar nomes amb el record de les paraules.

Si ho hem ressaltat ha sigut simplement amb la intenció de magnificar un treball que sembla d’amagat, obviat, que sembla secret i que brota espontàniament en quant circumstàncies especials son donades i es fa imprescindible amb relació a persones afectades per repressions i persecucions. Aleshores aquesta ajuda, aquesta entrega adquireix tota la seva magnitud. Qui no te en la ment les cues a la porta de la Model i amb menys volum, a les portes de comissaries i/o presons més petites,portant algun paquetet. Però el més característic, es que en totes les cues, de tots els establiments citats l’aclaparadora majoria son dones de variada edat, però dones.

Diguem que enfocat així queda molt fred. Gèlid. Doncs no es pot oblidar l’escalf, el calor que comporta cada un, cada una de les components d’aquelles cues  acceptant-hi tota al classe de matisos, des del que espera la immediata llibertat, a que, sapiguent que està a la fatídica nevera li anunciïn l’execució. Desesperant realisme que tant sols temperaments mol serens i equilibrats poden sortir-ne mig be. Recordo el cas del amic Saez que en un tiroteig va haver-hi un policia mort i al que  deia amb arguments que no l’havia tocat ell. Tot i amb això, pena de mort i nevera i en uns moments que potser n’hi havia deu o dotze. Desprès de molts mesos d’incomunicació i aïllament es salvà i vingué al Penal del Dueso i s’esbojarrava explicant que quant sortien una estoneta al pati de la quarta, que era el corresponent als de la nevera, deia, que tots explicaven que si la família, que si l’advocat, tots tenien alguns suports on aguantar-se i salvar-se i ell era l’únic que l’advocat gairebé no el visitava i de família com si no en tingues. Era molt jove i ja era vidu, doncs em sembla que la seva dona va morir en el tiroteig. El que sí tenia i s’emocionava al recordar-la era una filleta molt petita que l’havien recollit després dels fets i algú del poble se l’emporta pensant fer-la gran encara que sense pares, doncs una ja no hi era i el pare ves a saber si sortiria amb el temps. I aixó te ho explicava rient, encara que les llàgrimes no se li veien però se li notaven.

En algun lloc cito al contacte que jo  mantenia amb el partit en la part superior i es donava el cas que gairebé sempre eren dones mostrant gran interès i preocupació per la responsabilitat que el treball comportava.

Sense volgué anar més enllà del que correspongui crec que sí que ens correspon el retre-les-hi un profund i sentit homenatge i ho intentaré justificar o avalar amb les dones de casa meva,  la meva germana amb tant sols 20 anyets i la meva mare molt malament de salut, intenta’n visitar-me a Jefatura, amb l’afrontament que en aquells moments  i per primera vegada sense experiència el que això representava i desprès a la Model i cercant advocats a traves d’amistats i coneguts.

En les altres caigudes continuem el joc sempre en femení. Com anècdota explicar que el meu pare, que estava desfet es justificava, –i de veritat que així ho sentia –, tu saps el que es tindre un fill tancat a la presó? Remarcant que entre la segona i tercera caiguda , que es la que mes temps dura, cinc anys gairebé,  ja entra en el joc també  la Flora com a esposa i també entra en joc l’allunyament del lloc de compliment de condemna que passa al Dueso, Santoña.

Seria incoherent posar a la corda fluixa els sentiments masculins de cap familiar de cap lluitador i menys, si hi cap, de cap pres.

Sembla que potser la base del jeroglífic el podríem trobar en la combinació de que davant l’eclosió del problema: Detenció, la reacció masculina potser més cerebral però més lenta. La femenina sembla que ja de per si predisposada a les immediateses, com si ja estigues en trajo de feina i a la mateixa directament que se’n va.

Hem dedicat molt espai a retratar la dona col·laboradora, la dona aportadora familiar, quedi clar que no podem oblidar, ni tant sols rebaixar,  el immens mèrit de la dona lluitadora. Entre les positives aportacions hi trobem la de la femineïtat, així com la suavització del aspecte dramàtic i dur que tota lluita comporta i que sobre la marxa es d’agrair i que potser de cara al demà, al futur ens deixi un aire menys rancuniós, menys odiós. Tal vegada més comprensiu, més tolerant i tolerable.% La dona lluitadora per se ja la tenim i amb molts mèrits als grups una mica nombrosos al costat de companys i en llibres sobre dones en les presons i lluita en general. Si magnificàvem a la dona col·laboradora en la lluita dels seus familiars i amics masculins es per ressaltar el doble mèrit que tenia entregar-se en una lluita en que moltes vegades s’hi trobava immiscuida  sense saber molt be quin paper li corresponia, gairebé sempre per manca de formació política, encara que la seva perspicàcia li marcava el camí que devia seguir i tanmateix a vegades es convertia en veritable heroïna. Sens dubte el germen de la llibertat, la justícia i la equitat té característiques essencialment de dona, naturalment femenines i aquí trobaríem el secret, – si es que hi ha secret – de que sense preparacions prèvies s’adaptés tant ràpidament i eficaç a una lluita que no tenia res de fàcil doncs l’adversari era simplement un monstre àvid de clavar les seves urpes a les parts més dèbils dels seus atacants. Os estalviarem possibles pagines de detalls esfereïdors i accions efectuades pel monstre, totalment inhumanes, en venjança a la col-laboració de les dones amb els seus familiars. Potser el més admirable i mereixedor de totes les lloances, es el nivell de sacrifici, eficàcia i silenci, amb que aquesta tasca s’ha realitzat durant dècades  com si fos la cosa més normal i senzilla d’aquest mon. Tant sols….,nomes, gràcies, dones, en qualsevol dels papers que os ha tocat realitzar en aquest drama que el franquisme ens tenia preparat. A vosaltres es deu la Democràcia. A vosaltres deurem el possible Estat del Benestar.

Estava previst que aquest escrit seria per comentar les darreres intervencions sobre l’any

PER LA PAU I EL DESARMAMENT, que estigueren magnífiques i per anunciar la del juny que serà a càrrec de la jove i ja veterana historiadora QUERALT SOLÉ , autora de llibres referents a les presons de Franco i de la repressió antifranquista, que serà molt documentada i professional. Explicat amb el seu saber dir.

Però també volíem comentar diferents aspectes de la ben muntada FESTA MAJOR, mes es a conseqüència del darrer espectacle que sorgeix una anècdota, una vivència, que per la seva importància i profunditat em sento obligat a variar el sentit i anàlisis de l’article, que tot seguit os explico. Deixarem com a cosa sabuda i admirada diguem que la part artística i passem a l’anècdota:Al acabar i en plena eufòria d’aplaudiments, s’acosta un amic, que no es resident, però conviu molt la marxa de la casa i amb un gran esperit clarivident, com es podrà deduir per les seves sentides paraules i em diu amb la veu marcada per l’emoció i els ulls guspireja’ns pel mateix motiu , i diu… Es clar, amb un personal així, es natural que tots estigueu tant contents, tant be, gairebé feliços. — Es referia als i les residents.– Una gent, no professional de l’escenari , que es capaç de tirar-se al mar sense xarxa, d’una manera integral, sense reserves, en que els veus que per a ells, per a elles, en aquell moment ja es podria acabar el mon, doncs el seu objectiu, -i l’estant assolint en aquells instants d’una manera palpable, indiscutible, – de fer feliços als avis/es, de proporcionar-los uns moments d’alegria i plaer es tot el que anhelen. Ni els preocupa pensar si seran compresos. Tenen molt a dins del seus sentiments la seguretat de l’estima dels avis en la immensa majoria. No podem ignorar que estem dins una aurea d’espiritualitat. En aquells moments el que compta son els sentiments, l’amor entre els humans. L’estima més profunda.

Interpretava l’amic, i jo plenament d’acord, que quant les persones poden arribar a n’aquells nivells d’elevació, difícilment pot tractar-se de persones de les que en diem de dues cares. Es temptador caure en la personalització  i comparar noms i actuacions, mes jo crec que ens hi perdríem. Els que tota la nostra fe, la tenim en l’esser humà, com a creador de totes les perfeccions i –perquè no?- també del contrari, ens adonem de l’importància de crear les circumstancies adequades a  l’entorn, perquè cada u pugui desenvolupar i posar de manifest les seves característiques positives. Es quant ens trobem en aquells metafísics instants en que si

realment existeixin Deus caldria filar prim per tal de distingir els Deus dels humans i ven segur que instants així es quant han fet dubtar a alguns filòsofs de qui a fet a qui, si Deu a fet a l’home, no sabem per quin motiu, o be l’home a creat la figura divina quant s’ha sentit tant elevat, tant enaltit. Teníem damunt l’escenari uns essers senzills, més aviat imbuïts d’una profunda humilitat, encara que en aquells moments pogués semblar el contrari. Tant sols aquesta profunda i reial humilitat fa possible, que en qüestió de segons aquella aparent, però amb fonament, deesa, de damunt l’escenari es converteixi amb una abnegada cuidadora d’un avi o avia gemegosa que no sap que desitja, -o necessita més,- si acabar de patir, o intentar refer-se una mica dins el seu mon massa obscur. I aquella deesa que fa uns moments la fet vibrar i riure, des del escenari,  ara ha d’intentar fer una mica de llum dins la foscor de l’avi des d’un altre perspectiva, dun altre extrem del camp de joc.

I aquí es on l’amic ha sapigut discernir la dualitat de personalitat que tal vegada alguns dels propis interessats no ho han copsat amb prou profunditat

Sense lloc a dubtes, aquella global i brillant actuació, que no perseguia altre objectiu que distreure i fer passar una bona estona d’alegria i plaer, objectiu assolit plenament, ens ha posat de manifest amb més intensitat de la que coneixíem, la importància de les diguem activitats col·laterals per magnificar la professió geriàtrica, endolcint i suavitzant l’allargament de l’existència que les pastilletes sembla que no preveuen fi

Es evident que per arrodonir l’escrit i fer-lo més intel·ligible caldria aplicar-li excepcions que tal vegada ens ajudarien a justificar regles. Caldria matisar molts punts, ja que està clar que no estem tant sols entre el blanc i el negre i no es que menystinguem el concepte ja que no defugim dedicar-hi algun comentari més endavant. Però si que encomanada l’emoció de l’amic i amb una mica de precipitació, doncs la majoria ja sabeu que emprenc viatge pràcticament en quant acabi l’escrit .

Mercès en abundància per a tothom.

Mataró,  30 de maig del 2009

Romuald Grané.

Suposo que a conseqüència del meu opuscle “UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DARRERA FASE”, del que s’ha fet una bona difusió i ha calat a fons en els sentiments de moltes persones de bona fe, desitjoses de millorar les coses, almenys les millorables i que per tant algun amic i amiga em muntaren algun blog, que jo no he sabut mantenir per inexperiència i manca de temps, però que ara sembla que m’ho simplificaran per poguer desenvolupar-ho a pesar dels meus escassos recursos tècnics, però que ha augmentat l’internés per aquest tipus de coses, doncs no se m’escapa la importància que pot significar el comunicar-se amb qui sigui, salvant les distancies i barreres de qualsevol tipus.

Bé, doncs. Soc Romuald Grané i Vilaseca. Vaig néixer a Artés, (Bages), l’any 1923, des de els quatre anys visc a Barcelona i ara en fa quinze que estic en aquesta residència de L’ICASS de Mataró, on se’m va morir la Flora (esposa) fa tres anys amb un Alzheimer de 26 anys, els 12 primers dels quals els varem viure junts, cuidant-la tant bé com vaig poder, pagant tots els aprenentatges i inexperiències, sabent el que és la ajuda domiciliaria i algunes ajudes econòmiques.

Per tant ja tenim dos temes on aprofundir, aprendre i ensenyar, si quelcom podem ensenyar com poden ser l’Alzheimer i les diferents maneres de cuidar, sigui a domicili o be en residència. També tenim el tema de la mort digna. O sigui la vida digna fins al final. Diguem l’eutanàsia. Soc soci del D.M.D. nº235, tant actiu com els anys em permeten. Em crec –vull ser- molt conseqüent lluitador contra l’armament, que considero la ruïna tant moral com econòmica de la humanitat.

El 27 de gener de 1939 entraren les tropes franquistes a Artés. Vaig passar la guerra casa de l’avia materna i aquell mateix dia vaig conèixer l’assassinat de dos civils d’Artés, culminació de gairebé tres anys de guerra de la pitjor mena, si es que hi ha menes, la guerra entre germans. Sense dubte em va marcar profundament i tot i que he sabut superar els rancors i els esperits de venjança, he estat a diferents presons franquistes i he rebut la meva dosis de garrotades. Conseqüentment voldria canviar el món – a millor, es clar- i demano ajuda i col·laboració. Entre tots i de mica en mica no ho farem?

Algú ha dit que la Sagrada Família, és tant sols un munt de pedres ben posades.

Posem-ne més?

En cap moment m’havia esperat sentir l’elevat grau de comprensió amb el problema i de recolzament a les propostes que brollen de les meves conclusions. Em sento realment incapaç d’expressar els meus emotius sentiments. Simplement… moltes gràcies a totes i a tots i…, si no us fa por complicar-vos un xic la vida…, ajudeu-me a assolir, en el que pugueu i estigui al vostre abast, unes residències com cal. Més gràcies a:

Maria del Carme Alòs i Pintó, alcaldessa de Navarcles: “Molt encertat, espero que segueixis en aquesta línia d’encerts.”

María José Allende Maceirea, secretària general de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO: “…evitar que las residencias sean un gueto, tal y como tu denuncias.”

Pep Andreu, moderador al debat a TV Mataró sobre la Reflexió, col·laborador en la difusió de la Reflexió.

Jordi Badia Prió, gran amic, preocupat pel benestar social. “Et felicito, sobretot perquè, fins l’últim sospir, actuaràs pel bé comú.”

Víctor Baeta, fill d’uns residents i activista. “Perquè les residències siguin llocs amb qualitat de vida cal que els seus residents no siguin exclusivament assistits.”

Honorable Josep Bargalló, exconseller primer: “A la vostra disposició pel que convingui per al futur.”

Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró. Presidí la presentació de l’opuscle a Can Palauet de Mataró.

Antoni Bassas, Catalunya Ràdio. Entrevista a la ràdio

Aurora Bau, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament de Catalunya. Preocupada per l’existència i vida dels avis i col·laboradora.

Maria del Mar Bonet, cantautora: “M’afegeixo a les seves reivindicacions que contribuiran a millorar aquesta societat.”

Jaume Bosch, senador, interessat en la qualitat de vida especialment en l’etapa final.

*****************************************************
Fragments corresponents al llibre:
Rumuald Grané
“Una reflexión sobre la última fase“
Ed. Fundació Viure i Conviure, Barcelona 2006.
Pàgines 32 i 33
*****************************************************

El que més sents en ambients de gent gran, es que els anys no perdonen. Mentre la dolència es suau es fa broma amb el si no fos, però, quant si sumen més anys i dolences i més greus, l’espai per fer broma es va reduint. I en especial quant veus que vas complicant l’existència a l’estructura familiar. Es planteja que es pot cobrir amb l’ajuda domiciliària, i hem de suposar que s’està disposat a portar a terme. Explica l’admirat Vicenç Navarro, el cas de la seva sogra, sueca, que anaven 5 personas en diferents moments a proporcionar-l’hi el que precisava durant el dia i la nit. No se si aquí materialment i econòmica fora possible, apart d’aquesta possibilitat s’hem planteja la possible anècdota al recordar que he viscut 50 anys en una escala amb 30 vivendes i que aleshores, fa una vintena d’anys, ja hi havia bastants avis, m’imagino que ara n’hi deuen d’haver més i fins i tot besavis, se m’ocorreig que si l’atenció domiciliaria fos a la sueca, l’ascensor deuria estar bloquejat. Perdoneu la ironia. Tot el meu anhel es cridar l’atenció, a qui tingui poder de decisió en aquest terreny, de la gran quantitat de gent gran que, segons ens anuncien els professionals en aquesta matèria. ens anirà acompanyant cada dia més.

*****************************************************
Descarrega’t el llibre sencer en format pdf
*****************************************************

*****************************************************
Descarrega’t el llibre sencer en format pdf
*****************************************************