QUE ES PARI EL SOL …

QUE ES PARI EL SOL……

…..que calli tothom. Tots de genolls. Tothom de morros a terra. Tots els ulls a plorar com a veritables cataractes.

Ull viu els reivindicadors de millores per a les ciutats sostenibles, .. per a les millores en les estructures de les institucions culturals, des de les escoles bressol, fins als edificis de les Universitats.

Per les millores en les estructures de les institucions sanitàries, on millorar la qualitat de vida de la Salut, -amb majúscula – des de la primera fase, hospitals, diferents i variats Centres, fins a la fase darrera,  Residències amb tota la gama i variants assistencials, per tal d’assolir una vida digne fins arribar a una mort digne, en un Planeta, – la nostre Terra -, també digne.

Tothom qui hagi reivindicat, pel conducte que hagi sigut, ha trobat la mateixa resposta, que de tant repetida gairebé ens semblava acceptable: no hi ha diners.  AH!… Però resulta que si que n’hi ha. Amigues i amics. Resulta que hi ha…—ho escriure amb lletres, potser ho entendrem més fàcilment…—Hi han prop de DOS CENTS BILIONS DE LES ANTIGUES PESSETES. O amb dòlars prop d’un BILIO DOSCENTS MIL…per aquest any…

Tot això per guerres i per màquines de matar i de destruir la vida al nostre Planeta i bona part de les nostres pròpies vides.

L’ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN LA GATASSA ja hem organitzat protestes i més en farem. S’ha de mobilitzar més gent més veus de denuncia d’aquest escarni. No parem!!

Mataró, 17 d’agost 2009

QUALITAT DE VIDA QUALITAT DE MORT

QUALITAT DE VIDA    QUALITAT DE MORT

Sembla que aquella espècie de temença a parlar de la mort, -tant sols mencionar-la,- va desapareixent de les nostres mentalitats i el que de debò temem es el dolor, els patiments, els sofriments a que els dolors ens tenen immersos. Es molt el que la Ciència, amb les seves pastilletes i més coses, han avançat. Cal tenir també en compta els serveis de Cuidados Pal·liatius i veure que entre tot junt s’ha assolit fer més suportables aquest dolors, almenys en una molt bona part de les vegades…la majoria. Mes ja ens treu el nas algun de la minoria i ens diu mig rient i plorant: I jo què?

M’agradaria més  començar l’escrit per l’altre entrada, parlant de la vida , de la felicitat, de l’amor a la vida. Tothom. Pràcticament tothom, podríem explicitar la nostra vida en una part feliç, tal vegada partida a trossets, però que tots ajuntadets ens han donat moltes hores de felicitat, que per a res del mon hem d’oblidar ni per un moment. Recordar la nostra infància: els jocs, l’alegria. La nostre joventut: Els primers galanteigs, el primer petó, el primer amor….els primers passos per la vida i si hem sabut aprendre, que la felicitat es saber viure i això vivint s’aprèn, per poc que ens i esforcem i procurar sempre mirar endavant sense temor, sense por al que ens pot venir, al que ens espera, més si son coses previsibles a la vegada que inevitables. Trobem persones,- cada vegada menys, – que els fa un no sé què?, parlar de la mort. Quant es un tema que desde que tenim més o menys sentit de la vida sabem que un dia arriba la mort, com la cosa més natural del mon. Molt s’ha assolit en demorar-la i, sens dubte més es demorarà. Però alerta, ja avui dia en bastants cassos aquesta demora significa un buit de mort i de vida, que èticament resulta molt més deplorable que si es donés el procés per acabat. Ja son molts els cassos en que no s’allarga la vida. S’allarga la mort. Algú ha dit: no tinc por a la mort. Tinc por a quedar viu però mort. No es enfrontar l’eutanàsia a la vida, sinó al dolor, als sofriments. Eutanàsia no es escollir entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir: amb dolors o sense. Acabar amb els dolors del pacient però també amb els de la família i entorn No es pot acabar una vida digna sinó es amb una mort digna. Es desesperant veure tombada en un llit, o ajaguda en un silló, a una persona que no sap qui es, no sap on es. No sap d’on ve, ni sap on va o si va a algun lloc. I aquesta situació pot durar anys, més avui, amb l’ajuda de les pastilletes i com a cosa irreversible. I pensar que fa poc era un ser magnífic i clarivident. Es precisament quant s’està en plena clarividència que cal prendre les decisions per tal d’evitar arribar al final desemparat davant de situacions desagradables. I això es pot assolir fent el Testament Vital o Voluntats Anticipades on plasmar el final que es desitja. Des de fa un temps surten en els diaris, a diari, l’anunci de nous tanatoris, amb unes curioses icones i possibles incineracions . Amb visites guiades a cementiris.  En fi. Com si es volgués familiaritzar-nos amb el darrer pas, que tots sabem com inevitable. Per tant, si es inevitable, fem-lo fàcil. No dolorós i el menys traumàtic possible. Si hem procurat una vida amb dignitat, que el final no desmereixi. Una vida digna, amb una mort digna. Així deu ser.

Mataró, 5 d’agost 2009

LA DONA

Crec que es precís fer una rememoració una mica profunda sobre la dona, tant en la part que l’hi ha  correspost, –o que l’hi han fet correspondre – en el conjunt de la vida, i/o en la lluita per la vida. Mes on es imprescindible fer un profund estudi, es en situacions històriques  especials i determinants on malgrat que es vulgui disfressar i negar la seva posició, de vegades un tant inconscient, tanmateix si filem prim ens trobem en possibles mostres d’enormes dosis  de consciencia.

Ens circumscriurem, que ja pot ser interessant,en la darrera part de la nostra historia. Podem empalmar amb aquelles frases tant altisonants de que darrera de cada gran home hi ha una gran dona. Mes com en aquest treball no pretenem retratar els grans homes que es significaren en la nostra lluita, sinó més be a la gran massa de soldats i com a màxim de la gran quantitat de –diguem- ne  sots-oficials que sembla carregaren amb la part més feixuga i amb el resultat negatiu que ho rematà. De tots ells, els que per mèrits propis s’haurien destacat, autoconvertint-se en els dits caps de brot, que tant d’interès tingué en eliminar la força repressora, mostrant certa nihilista visió de futur i en que no fou prou fi,  doncs sembla que n’ hem quedat més dels que volien, però molts menys dels que necessitaríem.

Tal vegada ens veiem obligats a enfocar la cosa desde la doble vesant de la dona lluitadora per se,  jugant el seu propi rol  com a dona, com a ser humà, però no oblidant l’altre faceta de com a companya de lluitadors que sens dubte en alguns moments a adquirit una importància superior a la del propi treball. Ja entrem en la qüestió de matisos i ens posaríem en una tasca que ens superaria i no es el nostre objectiu i temps i a més a més ja hi ha escrits, bons treballs, tant de la Tomasa Cuevas, com de les dones del 36 i molts d’altres, amb que tots ens em meravellat amb la seva lectura i coneixement de vivències.

Passant a la vesant de la dona com a col·laboradora, com a suport del home lluitador, que en general ja hi comte  amb aquest suport i col·laboració i on potser convindria entrar-hi amb més detall i aprofundiment per augmentar l’autoestima de la dona que n’és ben mereixedora i sempre sembla que la deixem un  xic menystinguda i res més equivocat.

De immediat ens trobem amb la Teresa que ja dona ajuda en la trajectòria activista de l’Eduard, apoiant-lo fins el darrer moment, com ja ho hem vist en el periode de pres per la seva activitat guerrillera, commutat de pena de mort i comdemnat a 30 anys i que contribuí enel contacte del Partit amb la Model durant prop de dos anys amb la cèlebre senalla, dos cops per setmana, amb tot el que representa de nervis, de responsabilitat, conscient del que si juga en cada possible error, en un ambient de terror, de penes de mort, que si nou es quedenden en quatre i que després del febrer del 49 que afusellen els quatre del grup dels 80 al poc temps fan el Consell de Guerra de l’Eduard Segria, pels fets de guerra, fets del juliol del 36 a Ulldecona i estava fent la mili a Mallorca, tot i així li posen pena de mort i l’afusellen el 7 de juliol del 51. I la Teresa està aquí fins al darrer dia, deixant-lo enterrat a Monjuich.

L’Angelita, aragonesos vivint a Barcelona amb la seva tia Felipa, portera d’una casa al carrer Casp, recta “donde las hubiera”, amb un fill exiliat a Marsella i el petit, oficinista en un magatzem de polleria d’un veí de l’escala que vivien junts els tios i els nebots i amb allò que el roce fa el amor, eren de buen ver i s’enamoraren i tot anava normal fins que es descobrí que ell conspirava,- no cal dir que tots, en especial els joves, eren antifranquistes,- i un bon dia el detenen i desprès l’ingressen a la Model. Totseguit es posa en marxa el possible mecanisme de connectar el Partit de dins la presó amb la Direcció del carrer i entre els peons amb disponibilitat i bastant idonis tenen L’ Angelita, en Grané i l’amic Anoro, per la seva proximitat a la direcció del Partit. Mes com que parlem de les dones hem de magnificar els mèrits de l’Angelita que durant, gairebé dos anys mantingué amb una puntualitat immillorable i amb un grau d’interès difícilment superable, alguns centenars de cites, tal vegada algunes més que la tia Felipa hauria entés o li hauria agradat, però que feren possible reeixir a la perfecció en una tasca que no era gents fàcil.

Ha sorgit quasi per casualitat l’Anoro i per tant La Rosa, la seva dona, gran persona com qui més i que els que hem tractat a l’Enric, com es diu: a l’intimitat, sabem que el gran lluitador que fou tant sols era possible tenint una Rosa, amb el seu seny i tarannà al seu costat. Una cosa que m’agradaria tractar més endavant es la diferència que hi havia en creences i opinions sobre religió entre moltes parelles de militants a casa nostra. Tema que l’ampliarem a d’altres amics i amigues més endavant, d’aquest escrit.

Potser ens perdríem si volem personalitzar, doncs podria resultar inacabable i per força ens deixaríem a més d’una.

Si d’entrada procurem generalitzar, per valorar l’aportació

femenina d’ajut a la lluita podem intentar de la manera menys                         ética, menys maca, menys agradable però de veritat més real. Dels      companys i companyes dels grups que anàrem caient, forçosament els hem d’atribuir mare, alguna germana, companya o esposa, filles, nebodes, cosines, amigues, etc. etc. D’entrada pot semblar el joc de l’absurd. I si be es veritat que potser no trobaríem ningú amb tanta recua, doncs potser tampoc ningu amb cap relació, desprès tindríem quin es el grau de relació de cada component de grup. El que si sembla que queda clar es el gran nombre de persones que es mobilitzen, més o menys però en especial dones. Cada pres te una mare, i també te un pare, però el percentatge de dedicació es abismalment diferent a favor de les mares. Si ja hi juga la qüestió d’edat, aleshores la torxa passa a les filles, fins i tot a les filles polítiques Tal vegada trobaríem qui fos capaç de divagar i fer quelcom interessant amb les frases:

MARE DE PRES

ESPOSA DE PRES

FILLA DE PRES

AMIGA DE PRES

NETA  DE PRES

NEBODA DE PRES

GERMANA DE PRES

En fi tota una estirp que, en èpoques de repressió sembla més eufòrica. Millor veure-la apagada i poder jugar nomes amb el record de les paraules.

Si ho hem ressaltat ha sigut simplement amb la intenció de magnificar un treball que sembla d’amagat, obviat, que sembla secret i que brota espontàniament en quant circumstàncies especials son donades i es fa imprescindible amb relació a persones afectades per repressions i persecucions. Aleshores aquesta ajuda, aquesta entrega adquireix tota la seva magnitud. Qui no te en la ment les cues a la porta de la Model i amb menys volum, a les portes de comissaries i/o presons més petites,portant algun paquetet. Però el més característic, es que en totes les cues, de tots els establiments citats l’aclaparadora majoria son dones de variada edat, però dones.

Diguem que enfocat així queda molt fred. Gèlid. Doncs no es pot oblidar l’escalf, el calor que comporta cada un, cada una de les components d’aquelles cues  acceptant-hi tota al classe de matisos, des del que espera la immediata llibertat, a que, sapiguent que està a la fatídica nevera li anunciïn l’execució. Desesperant realisme que tant sols temperaments mol serens i equilibrats poden sortir-ne mig be. Recordo el cas del amic Saez que en un tiroteig va haver-hi un policia mort i al que  deia amb arguments que no l’havia tocat ell. Tot i amb això, pena de mort i nevera i en uns moments que potser n’hi havia deu o dotze. Desprès de molts mesos d’incomunicació i aïllament es salvà i vingué al Penal del Dueso i s’esbojarrava explicant que quant sortien una estoneta al pati de la quarta, que era el corresponent als de la nevera, deia, que tots explicaven que si la família, que si l’advocat, tots tenien alguns suports on aguantar-se i salvar-se i ell era l’únic que l’advocat gairebé no el visitava i de família com si no en tingues. Era molt jove i ja era vidu, doncs em sembla que la seva dona va morir en el tiroteig. El que sí tenia i s’emocionava al recordar-la era una filleta molt petita que l’havien recollit després dels fets i algú del poble se l’emporta pensant fer-la gran encara que sense pares, doncs una ja no hi era i el pare ves a saber si sortiria amb el temps. I aixó te ho explicava rient, encara que les llàgrimes no se li veien però se li notaven.

En algun lloc cito al contacte que jo  mantenia amb el partit en la part superior i es donava el cas que gairebé sempre eren dones mostrant gran interès i preocupació per la responsabilitat que el treball comportava.

Sense volgué anar més enllà del que correspongui crec que sí que ens correspon el retre-les-hi un profund i sentit homenatge i ho intentaré justificar o avalar amb les dones de casa meva,  la meva germana amb tant sols 20 anyets i la meva mare molt malament de salut, intenta’n visitar-me a Jefatura, amb l’afrontament que en aquells moments  i per primera vegada sense experiència el que això representava i desprès a la Model i cercant advocats a traves d’amistats i coneguts.

En les altres caigudes continuem el joc sempre en femení. Com anècdota explicar que el meu pare, que estava desfet es justificava, –i de veritat que així ho sentia –, tu saps el que es tindre un fill tancat a la presó? Remarcant que entre la segona i tercera caiguda , que es la que mes temps dura, cinc anys gairebé,  ja entra en el joc també  la Flora com a esposa i també entra en joc l’allunyament del lloc de compliment de condemna que passa al Dueso, Santoña.

Seria incoherent posar a la corda fluixa els sentiments masculins de cap familiar de cap lluitador i menys, si hi cap, de cap pres.

Sembla que potser la base del jeroglífic el podríem trobar en la combinació de que davant l’eclosió del problema: Detenció, la reacció masculina potser més cerebral però més lenta. La femenina sembla que ja de per si predisposada a les immediateses, com si ja estigues en trajo de feina i a la mateixa directament que se’n va.

Hem dedicat molt espai a retratar la dona col·laboradora, la dona aportadora familiar, quedi clar que no podem oblidar, ni tant sols rebaixar,  el immens mèrit de la dona lluitadora. Entre les positives aportacions hi trobem la de la femineïtat, així com la suavització del aspecte dramàtic i dur que tota lluita comporta i que sobre la marxa es d’agrair i que potser de cara al demà, al futur ens deixi un aire menys rancuniós, menys odiós. Tal vegada més comprensiu, més tolerant i tolerable.% La dona lluitadora per se ja la tenim i amb molts mèrits als grups una mica nombrosos al costat de companys i en llibres sobre dones en les presons i lluita en general. Si magnificàvem a la dona col·laboradora en la lluita dels seus familiars i amics masculins es per ressaltar el doble mèrit que tenia entregar-se en una lluita en que moltes vegades s’hi trobava immiscuida  sense saber molt be quin paper li corresponia, gairebé sempre per manca de formació política, encara que la seva perspicàcia li marcava el camí que devia seguir i tanmateix a vegades es convertia en veritable heroïna. Sens dubte el germen de la llibertat, la justícia i la equitat té característiques essencialment de dona, naturalment femenines i aquí trobaríem el secret, – si es que hi ha secret – de que sense preparacions prèvies s’adaptés tant ràpidament i eficaç a una lluita que no tenia res de fàcil doncs l’adversari era simplement un monstre àvid de clavar les seves urpes a les parts més dèbils dels seus atacants. Os estalviarem possibles pagines de detalls esfereïdors i accions efectuades pel monstre, totalment inhumanes, en venjança a la col-laboració de les dones amb els seus familiars. Potser el més admirable i mereixedor de totes les lloances, es el nivell de sacrifici, eficàcia i silenci, amb que aquesta tasca s’ha realitzat durant dècades  com si fos la cosa més normal i senzilla d’aquest mon. Tant sols….,nomes, gràcies, dones, en qualsevol dels papers que os ha tocat realitzar en aquest drama que el franquisme ens tenia preparat. A vosaltres es deu la Democràcia. A vosaltres deurem el possible Estat del Benestar.